El lleó (Panthera leo) és un mamífer carnívor de la família dels fèlids i una de les quatre feres del gènere Panthera. Els mascles excepcionalment grans arriben a 250 kg de pes, sent el segon fèlid vivent més gran després del tigre. Els lleons salvatges viuen a l'Àfrica subsahariana i a Àsia, amb una població en perill greu al nord-oest d'Índia, havent desaparegut del nord d'Àfrica, el Pròxim Orient i l'oest d'Àsia en temps històrics. Fins a finals del Plistocè, fa aproximadament 10.000 anys, el lleó fou el mamífer terrestre gran més estès després dels humans. La seva distribució cobria la majoria d'Àfrica, gran part d'Euràsia, des de l'oest d'Europa fins a l'Índia, i a Amèrica, des del Yukon fins al Perú

Nom i etimologia
El nom del lleó, que és semblant en moltes llengües romàniques, deriva del llatí leo; relacionat amb el grec antic????leon). El mot hebreu lavi (??????) també podria estar relacionat, així com l'antic egipci rw. El lleó fou una de les moltes espècies descrites originalment, com a Felis leo, per Carl von Linné en la seva obra del segle XVIII Systema Naturae. S'assumeix sovint que el component genèric del seu nom científic, Panthera leo, deriva del grec pan- ("tot") i theretimologia popular. Tot i que arribà al català a través de les llengües clàssiques, panthera és probablement d'origen asiàtic oriental, amb el significat d'"animal grogós" o "groc blanquinós".

Morfologia
El lleó és el segon felí vivent més gran després del tigre. Amb unes potes potents, una forta mandíbula i unes dents canines de vuit centímetres, el lleó pot fer caure i matar grans preses. La coloració dels lleons va des d'un color camussat clar fins a un marró grogós, vermellós o ocre fosc. Les parts inferiors solen ser més clares i el pèl de la cua és negre. Tot i que van esvaint-se a mesura que els lleons esdevenen adults, encara es poden observar taques, a penes visibles, a les potes i les parts inferiors. Aquesta característica està més marcada en les lleones.

Els lleons són els únics fèlids que presenten un dimorfisme sexual evident; és a dir, els mascles i les femelles tenen un aspecte notablement diferent, com a conseqüència dels rols especialitzats que juguen dins el grup. Per exemple, la lleona, com caçadora, manca de l'espessa crinera del mascle, que perjudicaria la seva capacitat de camuflar-se quan para emboscades. El color de la crinera va de ros a negre, i sol esdevenir més fosc a mesura que el lleó envelleix.

El pes dels lleons adults varia generalment entre 150 i 250 kg en els mascles i 120-182 kg en les femelles. Nowell i Jackson aposten per un pes mitjà de 181 kg en els mascles i 126 kg en les femelles; un mascle mort a prop del Mont Kenya pesava 272 kg. Els lleons tendeixen a tenir una mida diferent segons el medi ambient i la zona, cosa que resulta en una gran varietat de pesos registrats. Per exemple, els lleons de l'Àfrica meridional tendeixen a pesar un 5% més que els de l'Àfrica oriental, en general.

La longitud del cap i el cos és de 170-250 cm en els mascles i 140-175 cm en les femelles; l'alçada a l'espatlla és d'uns 123 cm en els mascles i 107 cm en les femelles. La cua mesura 90-105 cm en els mascles i 70-100 cm en les femelles. El lleó més llarg conegut era un mascle de crinera negra disparat a prop de Mucsso (al sud d'Angola) a l'octubre del 1973; el lleó més pesant conegut era un antropòfag disparat el 1936 a les afores d'Hectorspruit, a l'est del Transvaal (Sud-àfrica) i pesava 313 kg. Els lleons en captivitat tendeixen a ser més grans que els salvatges – el lleó més gran mai documentat és un mascle del Zoo de Colchester (Anglaterra) anomenat Simba, que el 1970 pesava 375 kg.

Tant en els mascles com en les femelles, el final de la cua té una mata de pèls. En alguns lleons, la mata oculta una "espina" o "esperó" d'uns 5 mm de llarg, format per la fusió de les seccions finals de l'os de la cua. El lleó és l'únic fèlid que té una cua amb una mata de pèls – es desconeix la funció de la mata i l'esperó. La mata està absent al moment del naixement, es desenvolupa a partir dels cinc mesos i mig d'edat i és fàcilment observable als set mesos.

Crinera
La crinera del lleó mascle, única entre els fèlids, és un dels trets més característics de l'espècie. Fa que el lleó sembli més gran, formant una excel·lent intimidació; això ajuda el lleó durant els combats amb altres lleons i amb la principal espècie competidora dels lleons a Àfrica, la hiena tacada. La presència, absència, color i mida de la crinera estan associades amb les condicions genètiques, la maduresa sexual, el clima i la producció de testosterona; com a regla general, com més fosca i espessa sigui la crinera, més sa està el lleó. Investigacions a Tanzània també suggereixen que la longitud de la crinera indica èxit en el combat en les relacions entre mascles. Els exemplars amb una crinera més fosca poden tenir una vida reproductiva més llarga i una major proporció de supervivència de les cries, tot i que sofreixen als mesos més calorosos de l'any. Als grups dominats per una coalició de dos o tres mascles, és possible que les lleones tendeixin a voler aparellar-se més amb els lleons que tenen una crinera més espessa.

Antigament, els científics creien que l'estatus distint d'algunes subespècies es podia justificar per la morfologia, incloent-hi la mida de la crinera. Es féu servir la morfologia per identificar subespècies com ara el lleó de l'Atles o el lleó del Cap. Tanmateix, la investigació ha demostrat que els factors ambientals influeixen en el color i la mida de la crinera d'un lleó, com ara la temperatura ambiental. La temperatura ambiental més fresca dels zoos europeus i nord-americans, per exemple, pot resultar en una crinera més espessa. Així doncs, la crinera no és un marcador adequat per identificar subespècies. Tanmateix, els mascles de la subespècie asiàtica es caracteritzen per tenir crineres menys espesses que les dels lleons africans mitjans.

Organització dels grups
Els lleons són carnívors predadors amb dos tipus d'organització social. Alguns són residents que viuen en grups anomenats "esbarts".L'esbart sol consistir en aproximadament cinc o sis femelles emparentades, les seves cries d'ambdós sexes, i un o dos mascles coneguts com a la "coalició", que s'aparellen amb les femelles adultes (tot i que s'han observat esbarts extremament grans, de fins a trenta individus). La coalició de mascles d'un esbart sol consistir en dos mascles, però pot augmentar fins a quatre i després tornar a baixar. Els cadells mascles són expulsats del seu esbart matern quan assoleixen la maduresa.

El segon comportament organitzacional és el dels "nòmades", que es mouen per grans territoris i es desplacen esporàdicament, o bé tot sols o bé en parelles. Les parelles són més freqüents entre els mascles emparentats que han estat exclosos del seu esbart natal. Cal remarcar que un lleó pot canviar d'estil de vida; els nòmades poden esdevenir residents i viceversa. Els mascles han de passar aquest estil de vida i alguns no són mai capaós d'unir-se a un altre esbart. Una femella que esdevé nòmada té molta més dificultat a l'hora d'unir-se a un nou esbart, car les femelles d'un esbart estan emparentades i rebutgen la majoria d'intents de femelles no emparentades d'unir-se al seu grup familiar.

L'àrea que ocupa un esbart rep el nom d'"àrea d'esbart", mentre que la que ocupa un nòmada és denominada "territori". Els mascles associats amb un esbart tendeixen a romandre als límits, patrullant el seu territori. És molt debatut per què la socialitat (la més marcada de totes les espècies de fèlids) s'ha desenvolupat en les lleones. Un major èxit en la caça sembla un motiu evident, però això és menys segur si s'observa bé; la caça coordinada permet una depredació més reeixida, però també implica que els membres que no cacen redueixen l'ingestió de calories; tanmateix, algunes assumeixen un rol en la cria dels cadells, que poden romandre sols durant períodes llargs de temps. La salut de les caçadores és la necessitat principal per la supervivència de l'esbart i són les primeres en consumir la presa al lloc on se la caça. Altres beneficis inclouen la selecció de parentesc (és millor compartir aliments amb un lleó emparentat que amb un estrany), la protecció de les cries, el manteniment del territori, i una assegurança mútua contra les lesions i la gana.

Les lleones fan gran part de la caça del seu esbart, sent més petites, veloces i àgils que els mascles, i mancant de la voluminosa i visible crinera, que causa un sobreescalfament durant els esforços físics. Actuen com un grup coordinat per tal d'assetjar i caçar la presa amb èxit. Tanmateix, els mascles tenen una tendència a dominar la caça un cop les lleones han atrapat la presa (de fet, solen compartir més la caça amb els cadells que amb les lleones), i rarament comparteixen l'aliment que han caçat ells mateixos. Les preses més petites són consumides al lloc on se les ha caçat, de manera que són compartides entre els caçadors; quan la presa és més gran, sovint se l'arrossega al territori de l'esbart. Hi ha més tendència a compartir les preses grans, tot i que els membres de l'esbart sovint continuen actuant de manera agressiva l'un vers l'altre, intentant consumir tant de menjar com puguin.

Tant els mascles com les femelles defensen l'esbart dels intrusos. Alguns lleons sovint encapçalen la defensa contra els intrusos, mentre que d'altres es queden enrere. Aquests "covards" no són castigats pels líders; possiblement proporcionen altres serveis al grup i els líders els perdonen. Una hipòtesi alternativa és que existeix alguna mena de recompensa associada al fet de ser un líder que foragita els intrusos. El mascle o els mascles sovint defensen l'esbart de mascles aliens que intenten apropiar-se de l'esbart. Les femelles formen una unitat social estable i no toleren femelles alienes; la composició femenina d'un grup només canvia amb el naixement i la mort de les lleones, tot i que algunes femelles deixen l'esbart i esdevenen nòmades. En canvi, els mascles subadults abandonen l'esbart quan assoleixen la maduresa, a l'edat d'uns 2-3 anys.

Más informaciones: Wikipedia